14. Crist de Vasconcel

Et trobes davant d’un Crist molt especial, una obra creada l’any 1942 per l’escultor Robert Vasconcel.

Vasconcel va ser amic i deixeble del gran escultor francès Auguste Rodin, l’autor del pensador.

Com el mestre, Vasconcel també buscava en les seves obres una cosa molt concreta: fer visibles els sentiments més profunds de l’ànima humana a través de la matèria. En aquest cas, amb una talla de fusta massissa.

Observa aquest Crist amb calma. No és un Crist mort, sinó un Crist viu , amb els ulls oberts, que aixeca la mirada cap al cel en un gest de confiança plena. Evoca aquell instant abans d’expirar, quan s’adreça a Pare dient: «a les vostres mans confio el meu esperit».

I, tanmateix, aquesta mateixa mirada no és llunyana. És una mirada sorprenentment propera, com si estigués atent al sofriment de cadascuna de les persones que preguen davant seu. Una mirada que no defuig, sinó que acompanya.

Malgrat el patiment a la creu, Jesús té una expressió serena. Si t’hi fixes bé, les vetes naturals de la fusta formen una mena de llàgrima que davalla dels seus ulls —un detall colpidor que accentua la humanitat de Jesús de Natzaret.

Un plor, el de Jesús, que es relata en els evangelis, en diversos episodis de la seva vida, com quan mor el seu amic Llàtzer.

Les mans també parlen. Una està completament oberta, en actitud d’acollida de la voluntat de Déu, evocant aquest desig que es manté en els moments difícils, com quan prega a Getsemaní i li diu al Pare: “Que no es faci la meva voluntat sinó la vostra”. L’altra mà assenyala el cel, recordant-nos que tota creu es transforma en resurrecció.

Cada Divendres Sant, aquesta talla surt a l’exterior, encapçalant el ViaCrucis pels carrers de Sant Cugat. És una celebració de pregària íntima i, alhora, visualment molt espectacular per la quantitat de gent que s’hi aplega i les dimensions de la creu, a les mans dels Portants del Monestir.

Si mires al voltant d’aquesta imatge, veuràs sovint moltes espelmes enceses.

No és casualitat.

Aquest és un Crist profundament estimat per la gent de Sant Cugat. Moltes persones venen aquí a pregar, especialment en els moments més difícils de la vida, perquè troben consol en els sentiments que transmet: de proximitat, comprensió i esperança.

Perquè, en el fons, aquesta imatge ens comunica un missatge molt clar: la creu no té l’última paraula; la té la vida nova. Amb aquesta talla Vasconcel ens fa una invitació a l’esperança enmig de qualsevol dificultat.