28. El traspàs de Sant Benet

Aquest quadre ens parla dels sorprenents fets que van acompanyar la mort de sant Benet.

El Sant havia tingut la revelació del dia del seu traspàs i ho havia comunicat als seus monjos.

Sis dies abans de la data, va emmalaltir greument. Va tenir una gran febrada i el seu cos s’anava afeblint. Quan va arribar el dia anunciat, va demanar que el portessin fins a la capella. Allí va rebre, per darrera vegada, el Cos i la Sang de Crist.

Aquesta pintura representa el moment immediatament posterior.

Fixa’t en la figura de sant Benet. És el personatge més alt de tota la composició, situat al centre esquerre. Dos monjos el sostenen mentre ell, amb els braços oberts en actitud d’entrega, ofereix la seva vida a Déu i exhala el darrer alè.

Si observes amb atenció la seva boca, hi descobriràs un petit raig de llum que s’enlaira cap al cel. És una manera simbòlica de representar la seva ànima, que abandona aquest món per anar a l’encontre del Senyor.

Mentrestant, a la part inferior del quadre, els monjos ploren la mort del seu pare i mestre.

Però el seu biògraf ens parla d’un fet meravellós que va succeir en el moment de la seva mort.

Dos monjos que vivien en un altre monestir van tenir una visió idèntica, que és la que el nostre pintor ha volgut recollir en la part superior del quadre.

Van contemplar un camí resplendent que unia la cel·la de sant Benet amb el cel. Llavors un àngel els va dir: «Aquest és el camí pel qual Benet, l’estimat del Senyor, ha pujat al cel.»

Si mires amb atenció, descobriràs aquesta mateixa frase escrita en llatí sobre la cinta que sostenen els dos àngels.

Per a tot cristià, aquesta visió un signe d’esperança: que la mort no és el final del camí, sinó l’inici de la trobada definitiva amb Déu. Per això, el darrer gest de sant Benet no és de por, sinó d’abandó confiat en aquell a qui havia dedicat tota la seva vida.