26. L’enveja de Florenci

La fama de santedat de Benet i les lloances que rebia, van despertar l’enveja de Florenci, un sacerdot que vivia a prop del seu monestir. A poc a poc, aquella enveja va anar creixent tant, fins al punt que la presència de Benet se li va fer insuportable.

Gregori Magne ens explica que Florenci va intentar atacar Benet i la seva comunitat de dues maneres.

Primer li va enviar un pa enverinat.

Benet va descobrir l’engany i va cridar un corb que acostumava a visitar-lo cada dia per a menjar un bocí de pa de les seves mans.

Li va ordenar que agafés aquell pa enverinat i el llancés en algun lloc del bosc on ningú no el pogués trobar.

Fixa’t en la part inferior dreta del quadre. Hi veuràs representat aquest petit corb negre. Ara ja saps per què aquest ocell apareix sovint en les representacions de sant Benet.

Veient la fallida del primer intent, Florenci no es dona per vençut i prepara un segon atac, aquesta vegada dirigit a tota la comunitat. Va enviar set noies perquè ballessin despullades davant del Monestir, amb la intenció de temptar-los i pertorbar la vida comunitària.

Benet comprèn aleshores que s’ha creat al seu voltant un clima massa hostil. I pren una decisió sorprenent: no s’enfronta a Florenci, sinó que se’n va.

Mirem ara el quadre, perquè l’artista representa precisament el moment de la seva marxa.

A la part inferior veiem Benet, amb el bastó a la mà, que abandona aquell indret i emprèn el camí que el portarà cap a Montecassino.

I mentre Benet marxa, hi ha una desgràcia,

Florenci, content perquè finalment s’havia desfet d’ell, es trobava a la terrassa de casa seva quan, de sobte, l’estructura s’ensorra i Florenci mor sota les runes.

Fixa’t en la part superior esquerra del quadre. L’artista ens explica l’escena gairebé com si fos un còmic: entre les restes de l’edifici que s’ensorra pots veure la figura fosca de Florenci precipitant-se al buit.

Ara torna a mirar Benet. A la seva esquerra hi ha un monjo que arriba corrents i li assenyala el que acaba de passar. Ve a comunicar-li la mort del seu enemic.

Podríem esperar que Benet se n’alegrés. Però passa exactament el contrari.

Gregori Magne explica que Benet es va entristir molt pel final fatídic de Florenci, i el va disgustar que el monjo s’alegrés per la mort del seu enemic.

Però tot i el canvi de panorama Benet no torna enrere i continua el seu viatge fins a Montecassino on fundarà un dels Monestirs més famosos de tota Europa.