32. Històries de Sant Benet

A la part inferior del retaule de Santa Escolàstica hi trobem quatre baixos relleus que representen quatre episodis de la vida de sant Benet. D’aquesta manera es vol mostrar visualment que les arrels de la vida de santa Escolàstica s’enfonsen en el testimoni i l’espiritualitat del seu germà Benet.

Comencem pel baix relleu que tens més a la dreta.

Sant Benet és encara un adolescent. El seu pare l’ha enviat a estudiar a Roma acompanyat de la seva dida, la dona que l’ha cuidat des de petit. Però l’ambient que troba a la ciutat no li agrada gens i decideix retirar-se a viure en un lloc solitari.

Arriben a Enfide, un poble al sud de Roma. Allà, la seva dida demana a unes dones que li deixin un garbell per preparar el gra. El garbell és de fang i, accidentalment, li cau a terra i es trenca en dos trossos.

Benet la veu plorar i es posa a pregar. Fixa’t en el raig de llum que baixa del cel: la seva pregària és escoltada i, miraculosament, el garbell queda sencer, com si mai no s’hagués trencat.

Segons el relat de Gregori Magne, aquest és el primer miracle de Benet.

Anem ara fins a l’extrem esquerre, per continuar resseguint la vida de sant Benet en ordre cronològic

Benet experimenta una forta temptació de la carn. Fixa’t en la part dreta de l’escena: hi ha un dimoni, amb bigoti i orelles d’ase, que li envia la temptació. Al seu costat apareix una dona despullada que allarga la mà cap a un arbre, en una clara evocació d’Eva allargant la mà cap al fruit prohibit.

Però Benet reacciona amb fermesa per no caure en la temptació: es despulla i es llança enmig d’unes bardisses plenes d’espines.

La nostra obra representa el moment en què Benet ja ha vençut la prova. El seu rostre està serè i una palma daurada cobreix el seu cos, signe de la victòria i de la fortalesa dels màrtirs. A dalt, un nou raig de llum que baixa del cel expressa l’aprovació divina.

Desplaça ara la mirada una escena cap a la dreta.

Hi veuràs un rei coronat que s’inclina davant de Benet. És Tòtila, rei dels ostrogots.

Tòtila havia volgut posar a prova Benet enviant-li un dels seus homes disfressat de rei, fent-se passar per ell. Però Benet va descobrir l’engany de seguida. Ara és el mateix Tòtila qui es presenta davant del sant i s’inclina als seus peus, per demanar-li perdó.

Fixa’t en els gestos. Benet l’assenyala amb una mà i, amb l’altra, sembla indicar-li el terra. Gregori Magne explica que Benet li va retreure el mal que havia fet i li va demanar que canviés de vida.

Però observa un detall curiós al fons de l’escena: un cavall embravit que el rei intenta subjectar. Aquest cavall no apareix en el relat de Gregori. Potser l’artista l’ha introduït per figurar el caràcter del mateix Tòtila: un home poderós, violent i difícil de dominar, com aquell animal desbocat.

Gregori explica que, després de la trobada amb Benet, Tòtila va reformar una mica la seva vida i, des d’aquell moment, «fou menys cruel».

Ara desplaça’t un mica a la dreta, per contemplar el quart episodi.

A la dreta veiem un pare que arriba a les portes del monestir portant el seu fill petit, que acaba de morir. Desesperat, busca Benet.

Però fixa’t ara en la part esquerra. Benet no és al monestir: està treballant al camp. En una de les imatges el veiem amb l’aixada a les espatlles després d’acabar la feina; al costat, apareix també un monjo amb un llibre, dedicat a la pregària.

En aquestes dues petites figures podem veure resumit visualment el famós ideal benedictí: «ora et labora», prega i treballa.

Quan Benet torna al monestir, es troba amb aquell pare que li suplica que ressusciti el seu fill. Benet respon que li està demanant una cosa extraordinària, pròpia dels apòstols.

Però finalment es posa de genolls i prega.

Aquest és precisament el moment que representa el baix relleu. El nen ressuscita i torna a la vida. Fixa’t en les seves mans: amb una es recolza a terra, com si comencés a incorporar-se; i amb l’altra assenyala cap al cel, indicant d’on prové el miracle.

Contempla ara els quatre baixos relleus en conjunt. En molt poc espai, l’artista ha resumit tot un camí: un jove que aprèn a confiar en la pregària, un home que lluita contra les seves pròpies temptacions, un abat capaç de parlar amb llibertat davant d’un rei i, finalment, un monjo que alterna el treball i la pregària i posa tota la seva confiança en Déu.

I és precisament sobre aquesta manera de viure que, damunt d’aquestes quatre escenes, s’enlaira la figura de santa Escolàstica.