6. Capella de la Pietat

Aquesta és una capella que convida especialment al silenci i al recolliment.

Et trobes davant del Sagrari, el lloc on es reserva el Cos de Crist després de la celebració de l’Eucaristia. És el lloc més sagrat de l’església i, per això, és possible que hi trobis persones pregant en silenci.

Mantinguem, doncs, aquest clima de serenor mentre descobrim les històries i els símbols que amaga aquesta petita capella.

Si observes el conjunt, veuràs que és la capella més baixa de tota l’església. Originalment, era molt més alta, però al segle XVI es va dividir en dos nivells per instal·lar-hi, a la part superior, la maquinària de l’orgue.

No disposem de documentació escrita que ho confirmi, però tot sembla indicar que aquesta petita capella podria haver estat utilitzada per vetllar els monjos difunts. I això ens ajuda a entendre el missatge que trobem en tota la seva decoració, on es van entrellaçant dues realitats: la mort i la resurrecció.

El retaule va ser encarregat a principis del segle XVII a un artista santcugatenc, <b< Josep Sala Gener, fill adoptiu del gran retaulista català Francesc Santacruz, que es va casar amb la seva mare i li va transmetre l’ofici. Pocs anys abans, Josep Sala havia realitzat el retaule major de Sant Cebrià de Valldoreix.

Al centre del retaule hi ha la Pietat. Maria sosté entre els braços el cos mort del seu Fill, en el moment que segueix el davallament de la creu. Per això, darrere seu queda la creu nua.

És una imatge d’una gran força humana. Maria, adolorida, acull Jesús en el seu si. Aquesta imatge contrasta molt amb les representacions de Maria amb l’infant Jesús que trobaràs en altres espais del Monestir, com les escenes de la infància de Jesús, del retaule del Roser, o la Mare de Déu amb l’infant, del retaule de la Mare de Déu de Tots els Sants. Allà, Maria sosté el seu Fill petit i ple de vida. Aquí, sosté el seu cos mort.

Fixa’t en el braç de Jesús, que cau sense vida, i en la diagonal que forma tot el seu cos. És un cos exànime, però alhora sembla lleuger, gairebé ingràvid. L’artista ha esculpit amb gran delicadesa les nafres de la Passió: el costat obert, les ferides dels claus, la corona d’espines… Maria, amb un rostre serè, mira amb compassió el seu Fill mentre li sosté el cap.

Imagina ara el fèretre d’un monjo difunt davant d’aquesta imatge. La comunitat podia contemplar Maria i demanar-li que acollís aquell germà seu de la mateixa manera que havia acollit Jesús. I Maria es converteix també en imatge de l’Església, que plora la mort d’un dels seus fills i l’encomana a Déu.

Mira ara la part inferior del retaule. Hi trobaràs Jesús pregant a l’hort de Getsemaní. Un àngel li presenta un calze i un altre el consola. Jesús allarga la mà cap a una creu que es troba a terra, acceptant així la Passió. L’escena ens recorda les seves paraules, recollides en l’Evangeli: «Pare, si ho vols, allunya de mi aquest calze; però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva.»

Ara bé!, aquesta capella no acaba en la mort.

Aixeca ara la mirada cap a la part superior del retaule. Hi descobriràs Crist ressuscitat, sostenint una ovella amb el braç dret. És una preciosa representació de Jesús com a Bon Pastor, una imatge que ja trobem en les primeres representacions cristianes de les catacumbes. L’ovella pot representar l’ànima del monjo difunt, que Crist porta en braços i la condueix cap a la vida.

Fixa’t en la seva aurèola, que dibuixa el signe de la creu. També porta una fina creu a la mà esquerra, de la qual penja un estendard de color vermell. Aquesta creu amb l’estendard és molt present en l’art cristià per representar Jesús ressuscitat, victoriós sobre la mort.

Però hi ha un detall que pot sorprendre’t: Jesús va vestit amb una mena de pell d’ovella. És una manera de recordar que Crist és també l’Anyell de Déu, aquell que ofereix la seva vida per llevar el pecat del món.

La força de la resurrecció sembla expandir-se per les parets de la capella. En els esgrafiats, en blanc i negre, hi apareix l’au fènix, l’ocell de la mitologia antiga que renaixia de les seves pròpies cendres. Des dels primers segles del cristianisme, el fènix es va convertir en un símbol de Crist ressuscitat, que venç la mort.

Fixa’t que aquestes aus picotegen també grans de raïm, símbol de vida i al·lusió al vi de l’Eucaristia. I aquí ressona una vegada més la promesa de Jesús: «Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi, i jo en ell… i jo el ressuscitaré el darrer dia.»

Mira ara el conjunt una última vegada. En aquesta capella tot parla de la mateixa esperança: la mort existeix, el dolor és real, però la mort no té l’última paraula.