9. Presbiteri i Absis

Contempla la capçalera de l’església. Davant teu s’obre l’absis principal. Aquí hi ha l’altar major, considerat el més gran de Catalunya. És el lloc on es produeeix l’acció més sagrada del temple. Per això, l’arquitectura de tot l’edifici convergeix cap a aquest punt central.

L’absis es va construir cap al 1150, en plena època romànica. En aquell moment no existia el gran finestral que avui il·lumina aquest espai. Al seu lloc hi havia una finestra molt més petita, semblant a les que encara pots veure als costats.

Avui contemplem la bellesa de la pedra vista, però els homes i dones del romànic no veien aquest absis com nosaltres. Per a ells, la pedra era com el llenç d’un pintor. Tot aquest espai estava decorat amb frescos que convertien l’absis en una representació de la Jerusalem celestial.

Al centre d’aquesta gran pintura, molt probablement, hi hauria representat el Crist ressuscitat com a Pantocràtor, presidint la celebració de l’Eucaristia.

Ara aixeca la mirada fins a la part superior de l’absis. Els 7 nervis que l’estructuren es troben en un semicercle. Aquest gest arquitectònic simbolitza el que succeeix durant la Missa: que el cel s’obre i l’Esperit de Déu baixa sobre el pa i el vi per transformar-los en el cos i la sang de Crist.

La nostra església es va acabar cap a l’any 1350, quan el gust artístic ja havia evolucionat cap al gòtic. La nova arquitectura buscava edificis lluminosos, on la pedra brillés, ja que la llum era entesa com un reflex de la presència de Déu. Per això, les parets deixen de ser grans superfícies pintades per obrir-se a enormes finestrals. D’aquesta manera, tot l’interior del temple es transforma en un espai lluminós, a imatge de l’església del cel.

Per aquest motiu, els monjos van reformar de forma dràstica l’absis obrint l’immens finestral gòtic que ara contemples. Si observes les pedres del contorn veuràs que encara conserven les marques d’aquesta intervenció.

El vitrall actual, dels anys 40, representa sant Pere apòstol, patró d’aquesta parròquia, predicant als seus deixebles. A la part superior hi pots reconèixer els seus atributs com a primer Papa: la tiara i les claus.

A principis del segle XVI aquest absis torna a viure una nova transformació. El pintor renaixentista Àine Brú va crear un immens retaule que va estar sobre aquest altar més de 400 anys fins que va ser destruït durant la guerra civil.

Finalment, l’any 1942, l’escultor Enric Monjo va esculpir la imatge de sant Cugat que avui presideix l’altar major.

Sant Cugat és el primer màrtir conegut de l’Església de Barcelona. Durant segles va ser també el patró de la ciutat comtal i, després de la reconquesta, les seves relíquies es van traslladar a aquest monestir, on es custodien des d’aleshores, convertint-se en el principal lloc de la seva memòria.

Quan contemplis aquest espai, pensa que davant teu s’hi superposen gairebé nou-cents anys d’història. El romànic, el gòtic, el Renaixement i l’art contemporani conviuen en un mateix absis, testimoni de les generacions que, segle rere segle, han volgut embellir aquest lloc central de l’església.